26 de desembre del 2011

Pista de gel, en temps d'austeritat i crisi energètica... olé!


La temperatura mitjana durant els mesos de desembre i gener a la població d’Ontinyent és de poc menys de 10 ºC. A aquesta temperatura, els somnis d’aconseguir una bonica pista de gel a l’aire lliure acaben convertint-se, com a molt, en una bonica làmina d’aigua, a l’estil de les intervencions minimalistes dels arquitectes del nostre temps.

Llàstima!, perquè el Nadal no és el mateix sense poder patinar al voltant de l’arbre de Nadal, com ho fan els novaiorquesos al Rockefeller Center. Almenys, això mateix deuen pensar els responsables del consistori ontinyentí, quan han decidit la instal·lació de la pista de gel a la plaça de Sant Domènec (‘Santo Domingo’). I ara, quan d’ací a poc diré allò de fa vint anys que tinc vint anys, no entenc com hem pogut, en tot aquest temps, desenvolupar-nos com a persones sense la pista de gel nadalenca.

En alguns llocs del globus terraqüi el Nadal és blanc, a causa de la neu que s’acumula per tot arreu, i fa que les estampes siguen realment precioses, i a més, la gent patina sobre el gel de rius, llacs i estanys. En altres llocs, per contra, Nadal es viu a les platges amb el banyador i el bikini (més el barret, és clar, del Pare Nadal ‘estil Coca-Cola’). És un aspecte més d’aquest món divers, però que alguns intenten homogeneïtzar.
¿Què hem fet nosaltres, situats a prop del Tròpic de Càncer, per a merèixer tan amarg destí, a diferència dels nostres veïns europeus d’unes poques desenes de graus de latitud més al nord?... Per a cercar la resposta, potser hauríem de cercar entre la ciència, però només si és possible.

La termodinàmica és la branca de la física que descriu els estats d’equilibri a nivell macroscòpic; en el fons estudia la circulació de l’energia i com aquesta infon moviment (calor, energia en trànsit; dinàmica, moviment).

Segons les lleis de la termodinàmica, la primera de les quals també coneguda com a principi de conservació de l’energia, ens diu que tot allò que ens passa ho podem traduir en termes energètics i les seus respectives transicions i transformacions; la segona llei, per altra banda, restringeix el sentit en què es produeixen eixes transformacions energètiques de forma espontània. Introdueix també el concepte d’ordre de la mà de l’entropia, que indica, en base a consideracions estadístiques, el grau d’ordre d’un sistema, i ens diu que els sistemes en general evolucionen en el sentit d’augmentar-ne l’entropia, és a dir, augmenten el nivell de desordre, i cerquen d’aconseguir estats més estables, aquells que tinguen un contingut energètic menor. Per exemple, si deixem caure un got de vidre (sistema ordenat) amb una certa energia potencial a causa de la seua posició respecte del terra, després de l’impacte del got contra el sòl, aquest acabarà trencant-se en infinitat de trossos menuts (sistema desordenat) i amb energia potencial zero. D’això n’hi ha qui en diu un got deconstruït, però sens dubte, l’operació de llençar el got té un resultat clar: el got acaba totalment desordenat i amb energia potencial zero.

¿Es pot invertir el sentit natural de les coses?... Doncs la resposta és que sí, però per a aconseguir-ho caldrà injectar una certa quantitat d’energia, major o menor en funció del calibre de l’acció. Energia, l’obtenció de la qual no resulta gratuïta ja que requereix un consum de recursos i un esforç, atesa la situació mediambiental que vivim, que resulta inapropiat. És a dir, que a Ontinyent, en un mes de desembre i gener, en condicions normals, el gel necessari per a aconseguir una pista de gel, no cau del cel. En aquest cas, l’energia elèctrica usada que alimenta el circuit de refrigeració, suposarà una despesa totalment innecessària i una alegria per a l’empresa subministradora d’electricitat, com no, Iberdrola.

En temps passats relativament recents, es pensava que podíem disposar de tota l’energia que ens vinguera de gust consumir. Hui sabem que l’energia disponible està limitada als recursos existents i que aquests són limitats. El futur serà o no serà en funció de si som capaços de solucionar qüestions, entre altres, com l’abastiment energètic; i el seny ens diu que s’hauria de caminar cap a l’estalvi i la millora de l’eficiència, i que no hi ha lloc per al malbaratament, ni les frivolitats dels polítics o els il·luminats de torn.

Potser tota aquesta anàlisi resulte equivocada de totes totes i la instal·lació de la pista de gel obeïsca a un programa ambiciós de foment dels esports hivernals o l’esport en general entre el nostre jovent. En eixe cas, ¿no seria més senzill usar els patins en línea sobre rodetes que, al cap i a la fi, proporcionen el mateix tipus de sensacions que els homònims per al gel?... Posats a parlar de foment de l’esport i del patinatge, quan passe la disbauxa d’aquestes festes, retrobem la normalitat i el gel forçat haja donat pas al xafarís, aquests incipients patinadors, els que usen les rodetes, ¿on patinaran?... ¿Quins espais hi ha a l’entramat urbà que siguen adients a la pràctica del patinatge?... potser, la plaça de la Concepció, la de la Coronació, la mateixa plaça de Sant Domènec... Amb això no voldria, que no és malinterprete, incidir en la necessitat de construir infraestructures per a poder patinar. Les infraestructures ja hi són i es tracta dels nostres carrers, els de tota la vida i que han acabat sota la tirania de l’automòbil. Mesures de pacificació del trànsit ajudarien a recuperar l’espai urbà com a espai de comunicació i convivència. Fins i tot permetria a alguns de triar els patins per a desplaçar-se per la població, altres, la bicicleta, i com no, als omnipresents que van a peu. Per no parlar dels desplaçaments semiurbans, una xarxa de vials per a vehicles no motoritzats, permetria els desplaçament de persones i de mercaderies d’una forma amable, silenciosa, neta i saludable, i permetria als amants del patinatge patinar tot l’any de franc. I tot plegat contribuiria a crear una ciutat més amable que incite a viure-la i gaudir-la.

Senyors i senyores, un poc d’ordre, mesura i coneixement.

Autor: Ferran Gandia. Colla Ecologista l'Arrel

18 de desembre del 2011

Dimecres 28 de desembre. Xerrada a l'Ateneu d'Albaida



Les línies d’alta tensió i la societat que les requereix.

(...) La societat del desenvolupament ha arribat al punt a partir del qual la destrucció de l’hàbitat humà és irreversible, i, per consegüent, el control absolut de la població és obligatori. La defensa d’una vida lliure, per començar, lliure de pròtesis tecnològiques, rica en relacions, és com a mínim una defensa del territori i una lluita contra tots els condicionaments (...).
Ha de reequilibrar el territori i situar allò local i col·lectiu al primer lloc de l’ordre de preferències. MIQUEL AMORÓS.

A càrrec de MIQUEL AMORÓS.
ATENEU l’ESTACIÓ
C/ Sant Josep, 7 | ALBAIDA

8 de desembre del 2011

3 de desembre del 2011